Meistersinger al Liceu

UNA EXPERIÈNCIA EMOCIONANT

Quan a un li han dit moltes vegades que una cosa és dolenta i a més amb la perspectiva de 6 hores de funció la sorpresa es fa més gran quan l'experiència esdevé la millor funció de la temporada.

En primer lloc deixar sentat l'alt nivell musical i actoral dels intèrprets, especialment Beckmesser i Eva, igualment per els cors i l'orquestra.

La meva reflexió fa referéncia a la posada en escena que he trobat molt respectuosa amb el llibret, cosa que per exemple no passava amb el Tannhauser de la temporada passada i que no em va agradar gens. Hi ha molta gent que posa en el mateix sac les dues produccions i no tenen res a veure.

En aquesta producció en primer lloc tots els personatges es comporten i actuen segons el que diu el llibret i la música.

L'escenografia no es limita a situar en un context sinó que fa reflexionar a l'espectador sobre les coses que passen a l'escena, no és realista més avuiat simbòlica, però de forma molt clara i que es va entenent a mida que passa l'acció.

Les casetes que surten al primer acte ens situen geogràficament a Nuremberg i mes tard ens adonem que representen als propis mestres cantaires, n'hi ha 12, una per cada mestre. Així la casa-maqueta esdevé identitat personal i dret al vot de jurat.

En el segon acte la casa s'ha fet gran per convertir-se en habitatge (alhora que identitat del pare d'Eva). En el tercer acte el poble té dret a jutjar les cançons i entren amb les seves pròpies cases (però blanques, sense trets distintius).

Els tres actes passen en un mateix espai, però capgirat en el segon acte (potser per això hi han pauses tan llargues). El que era sòl s'ha tornat sostre i a l'inrevés. Walther amb el seu nou cant ha fet trontollar les fonaments de la societat però tot torna a la normalitat al final.

Si he de posar pegues és potser en detalls de malt gust i innecesaris com la castració de Beckmesser al final del segon acte (molt simbòlica i tal, però irritant), la música ja és prou violenta. I tampoc té gaire sentit la gesticulació del cor i personatges en certs moments.

De fet fins al tercer no em va agradar que va ser quan es va posar de manifest tot el que el director d'escena volia representar (i que es exactament el que hi ha en el llibret i la música de Wagner) i el què volien dir els símbols. (cadira gegant, color blanc, etc)